Primer llibre de poesia d'Agustí Bartra, d'un contingut força heterogeni. Posteriorment va ser rebutjat per l'autor gairebé integrament.

La fama de ser un llibre d’inspiració whitmaniana és certa pel que fa a alguns poemes, no gaires, la majoria dels quals són libidinals, l’amor és clarament sexual, encara que no exempt de tendresa. Deixant de banda aquests poemes panvitalistes, a Cant corporal són més abundants els poemes que mostren una inspiració en formes populars; els que semblen adreçats a infants —o, si més no, inspirats nostàlgicament en el món dels infants—; els que s’apropen al lirisme de la poesia pura i anuncien precisament una tendència que Bartra recuperarà en algunes de les seves darreres obres; els impressionistes, que es permeten en algun cas aproximacions formals al creacionisme; i fins i tot algun poema espars que mostra un costumisme irònic. Altres són, francament, d’un romanticisme carrincló i tòpic, no gens interessant. Tanquen el llibre quatre poemes motivats per les circumstàncies de la guerra, algun d’ells força distants de la resta del llibre a causa del seu patetisme.